La meva terra és com un infant no dóna grŕcies ni mai sap quan es torna aspra i plena de fang o verda i plana i et dóna tant. La meva terra mai no sap quan anar endarrera, tirar endavant plena de nafres, plena de sang plena de joia i plena de cant. No té una flama que digui sí, perň una espurna sempre ho vol dir. No té una flama que digui no, perň té cendra que ho colga tot. La meva terra sols té caliu que dorm i dura dintre d'un niu. La fusta i jo que volem sortir esperem flama que ens diguis sí. Uns endavant ens volen portar espurnes vives en soletat. Altres ens volen sempre aturats la cendra pesa sobre els cansats.